Un mal cop a l ‘ ull em fa
estar amb el període de baixa conseqüent. No
hay mal que por bien no venga que diuen , i estic aprofitant per el repòs obligat i la posició del cap cot per visitar tota mena de
formats tecnològics del típic llibre de piades, pàgines, blogs, vídeos, foros etc.
I
així he anat a petar a Moià amb el sector de la Falsia, d´on m’ he sorprès
del munt de vies que hi ha actualment i la manca d’ informació de l’ origen,
així que com que hi vaig participar activament, i no tinc altre cosa que fer,
vaig a posar-hi cullerada.
Corria l ‘any 99, en que
segons les profecies d’ en Nostradamus faltava poc per a la fi del món; quan un
matí varem agafar una guia de BTT i ens varem proposar fer una ruta pels volts
de Moià . Quina sorpresa la meva quan poc després de començar trobàvem aquell
megadesplom. Al primer moment vaig pensar és impossible que no hi hagi cap via
i si no n’hi ha és que deu ser roca podrida.
De via esportiva no n’ havia cap
només una burilada súper vella de la que no n’ he tret cap informació. I la
roca en l ‘arrencada es veia molt
descomposta. No obstant dies més tard vaig anar-hi expressament amb la intenció
de mirar-me l ‘ únic punt de la paret on
semblava que sortiria una via, la fisura central. I sí va sortir una línia de
7a que li vaig posar Ai carai! , davant de l ‘inesperat resultat final. (Nº12
de les ressenyes)
Això em va animar i en
mica vaig anar obrint vies, amb el
handicap de que en aquella època , més ben dit gloriosa època , el meu màxim
nivell era el 7b i ja veia que les vies sortien dures, massa dures pel que jo m’ hagués estimat; però és la roca
qui mana no l ‘equipador. Tot i aquest principi i degut principalment a l ‘estat de la roca, i
la meva manca d’ experiència en obrir vies dures, vaig haver de fer alguna xapussa amb la
sika i el taladare.
En el sector conegut
actualment com a sector dreta, no hi havia res, a part de falgueres,
esbarzers i potser algun buril vell (no
me’n recordo )i un bon dia va aparèixer en Joan de Moià que va anar equipant
les primeres línees del sector dret. Mai més varem coincidir i ignoro si va ser
ell qui va obrir la resta de línes.
En aquella època vivia a
Nou Barris i per festa major venia un grup de flamenrock o algu similar que es
feia dir Los Finos, en honor seu i al a seva capacitat de cantar i veure finos a la vegada, vaig obrir una bona
línia que espero que els hi faci els honors que es mereixen. Fins i tot em vaig
comprar el k7 on sortia el seu eslògan : Los
reyes del achilipunk blues, brutal encara ric ara, que bons.
Atxanta’t va ser una línia que em
vaig treballar molt i que té caràcter, tal com sempre m’ ha agradat equipar,
llàstima que em vaig quedar a les portes de fer-la, i ara ja em pesa el cul.
Vaig anar obrint les altres, Ments
tancades, L’Alquimista, It’s showtime, i la del costat que no m’ en recordo
quin nom li vaig posar (Nº4) .... Un
dia en Pau Garcia també hi va posar la seva cullerada amb una via al costat esq.
de Los Reyes..... que si no recordo malament va batejar amb el nom de Capricho pal Vicho ,(Nº13 de les
ressenyes). I els primers encadenes van venir de la mà d’ en Pau, del Víctor
Fernàndez i en Catx.
Després me’n vaig anar a
Ripoll i vaig abandonar el sector, de fet veia que els seu interès era molt
local i les vies massa dures. Però un grapat
d’ anys després, xafardejant per la xarxa vaig veure que en Ramonet havia fet Los reyes del Achilipunk blues , quina
grata sorpresa!. I ara que he vist el munt de vies que s ‘han obert i encadenat
tant a un costat com l ‘ altre , no
deixa de fer-me sentir content d’ haver cregut en les possibilitats d’ una
bauma que a priori només es veia roca podrida.
