dimecres, 2 de juliol de 2014

Hem de quedar: La tardor d'en Nebjeperura (Dent Rossell)

 

Que no escalo tot el que voldria és un fet, que la distribució del meu temps lliure ha canviat, és una realitat. Que malgrat tot això, després de més d' un any de no penjar-me a cap paret de més de 35 mts, m'hi trobo com a peix a l 'aigua, és fascinant.!!!
  Tot comença amb un intercanvi  amb en Joan en el que li acabo comprant els seus esquís de telemark (com si em sobrés el temps) i tanquem el tracte fent realitat un compromís que fa temps que ens deiem: hem de quedar per anar escalar.
  







Donçs ja està fet!. D'entre les que ha fet l'un i l' altre descobrim que hi ha una que no hem fet cap dels dos, la tardor d' en Nebjeperura, de la que en tenim bones referències. Realment després d' haver fet les més clàssiques de la paret, és la que m'ha deixat més bon feeling; també és veritat que no regalen res i que en més d' un llarg s' hi ha d' anar. Però es pot protegir perfectament en tot moment, a part de les peces que vas trobant.
 Un primer llarg quilomètric  et dona la benvinguda i et fa escalfar motors ràpid, el segon no té res a envejar sortejant els sostre ambforça verticalitat. En Joan va fer reunió  a l 'arbre per evitar el ròssec, ràpid canvi de reunió, un llarg sense massa història i arribem el llarg més fotogènic de  la Dent. Tiro un mogollón de fotos i tinc la sort que una queda super ben enquadrada  i amb bona llum. Em sembla que el Joan se l' ha ampliat per casa!!. El darrer llarg també té xispa  comença amb travessa i acabes fent un petit desplom molt agraït.
  Realment és molt bona via, m'ha fet tornar a guadir de la paret, amb una aproximació ben maca des de  baix és bastant evident  i directe. M 'ha anat bé compartir una sortida amb algú que a part d' escalar té passió, m' ha anat bé haver-me d' estar aturat a la reunió quan s' ha embarcat i ha hagut de destrepar i tornar-hi: estar-te aturat durant una estona sense res a fer, res de res, sense preses, sense obligacions, només gaudir del paissatge, per conegut que sigui i relaxar la ment.........Fantàstic

dijous, 22 de maig de 2014

La Falsia : l 'origen

Un mal cop a l ‘ ull em fa estar amb el període de baixa conseqüent. No hay mal que por bien  no venga  que diuen , i estic aprofitant per  el repòs obligat i la  posició del cap cot per visitar tota mena de formats tecnològics del típic llibre de piades,  pàgines, blogs, vídeos, foros etc.

                I així he anat a petar a Moià amb el sector de la Falsia, d´on m’ he sorprès del munt de vies que hi ha actualment i la manca d’ informació de l’ origen, així que com que hi vaig participar activament, i no tinc altre cosa que fer, vaig a posar-hi cullerada.

Corria l ‘any 99, en que segons les profecies d’ en Nostradamus faltava poc per a la fi del món; quan un matí varem agafar una guia de BTT i ens varem proposar fer una ruta pels volts de Moià . Quina sorpresa la meva quan poc després de començar trobàvem aquell megadesplom. Al primer moment vaig pensar és impossible que no hi hagi cap via i si no n’hi ha és que deu ser roca podrida.  De via esportiva no n’ havia  cap només una burilada súper vella de la que no n’ he tret cap informació. I la roca en l ‘arrencada  es veia molt descomposta. No obstant dies més tard vaig anar-hi expressament amb la intenció de mirar-me l ‘ únic punt de  la paret on semblava que sortiria una via, la fisura central. I sí va sortir una línia de 7a que li vaig posar Ai carai!  , davant de l ‘inesperat resultat final. (Nº12 de les ressenyes)

Això em va animar i en mica  vaig anar obrint vies, amb el handicap de que en aquella època , més ben dit gloriosa època , el meu màxim nivell era el 7b i ja veia que les vies sortien dures, massa dures  pel que jo m’ hagués estimat; però és la roca qui mana no l ‘equipador. Tot i aquest principi i  degut principalment a l ‘estat de la roca, i la meva manca d’ experiència en obrir vies dures, vaig haver de fer alguna xapussa  amb la sika i el taladare.

En el sector conegut actualment com a sector dreta, no hi havia res, a part de falgueres, esbarzers  i potser algun buril vell (no me’n recordo )i un bon dia va aparèixer en Joan de Moià que va anar equipant les primeres línees del sector dret. Mai més varem coincidir i ignoro si va ser ell qui va obrir la resta de línes.

En aquella època vivia a Nou Barris i per festa major venia un grup de flamenrock o algu similar que es feia dir Los Finos, en honor seu  i al a seva capacitat de cantar i veure finos a la vegada, vaig obrir una bona línia que espero que els hi faci els honors que es mereixen. Fins i tot em vaig comprar el k7 on sortia el seu eslògan : Los reyes del achilipunk blues, brutal encara ric ara, que bons.
Atxanta’t va ser una línia que em vaig treballar molt i que té caràcter, tal com sempre m’ ha agradat equipar, llàstima que em vaig quedar a les portes de fer-la, i ara ja em pesa el cul. Vaig anar obrint les altres, Ments tancades, L’Alquimista, It’s showtime, i la del costat que no m’ en recordo quin nom li vaig posar (Nº4) .... Un dia en Pau Garcia també hi va posar la seva cullerada amb una via al costat esq. de Los Reyes..... que si no recordo malament va batejar amb el nom de Capricho pal Vicho ,(Nº13 de les ressenyes). I els primers encadenes van venir de la mà d’ en Pau, del Víctor Fernàndez i en Catx.

Després me’n vaig anar a Ripoll i vaig abandonar el sector, de fet veia que els seu interès era molt local  i les vies massa dures. Però un grapat d’ anys després, xafardejant per la xarxa vaig veure que en Ramonet havia fet Los reyes del Achilipunk blues , quina grata sorpresa!. I ara que he vist el munt de vies que s ‘han obert i encadenat  tant a un costat com l ‘ altre , no deixa de fer-me sentir content d’ haver cregut en les possibilitats d’ una bauma que a priori només es veia roca podrida.


 Adjunto les ressenyes del magnífic blog  Sensepell.



dimecres, 29 de gener de 2014

Baixar des de Torrent Negre fins a Toses



Sortida de Toses, abans de la pujada forta. De les moltes vegades que arribo a passar per aquí ,és sobretot a l 'hivern quan començo a pensar en la possibilitat de sortir de Toses i arribar fins al Puigllançada des d'aquest punt. És d' aquelles històries que sempre has sentit parlar: baixar des de Torrent Negre fins a Toses!.


 La darrera nevada ha set generosa amb les nostres muntanyes i  avui sembla que hi ha possibilitats; just l 'any que semblava que havíem d' acceptar que això de la neu,  fora de la Vall d 'Aran, tenia data de caducitat. Sortim sense tenir massa clar cap a on cal anar; però la intiuició ens porta per uns lloms elevats que permeten veure amb claretat que el camí més lògic és el torrent que fàcilment ens portaria cap  el punt més baix del Pla d' Anyella i d 'aquí enfilar cap al Puigllançada.



El primer inconvenient és que el torrent no té continuitat,  hi ha una part central més dreta que no es veu cap opció decent per franquejar una zona densa de vegetació. El segon és que la part superior del Puigllançada es troba en part, pelada pel vent, tampoc és res d'estrany. Tot això fa que dins el cervellet comenci a pensar que el descens des de Torrent Negre a Toses formi part d' un altre temps. Un temps en que la vegetació no era tan espesa, potser perquè cada casa tenia el seu bestiar, i dels diferents racons de la Vall del Rigat es pujava a pasturar al magnífic Pla d 'Anyella. Sigui com sigui, ara no sembla franquejable.




Finalment decidim continuar pel marge dret de la vall i ens veiem obligats a agafar alçada per enllaçar les clarianes que ens permetin un accés més cómode, i ens anem allunyant del torrent fins a perdre contacte visual. Tot i això no ens escaparem d' haver de fer el senglar algun troç, fins que finalment arribem a la pista que envolta el Pla d'Anyella. Veient que la pista planeja  durant 2 kms aproximadament i que l 'objectiu de coneixer l' itinerari de descens des de Puigllançada ens queda llarg, decidim remuntar el Turó del Ginebrar per tal de buscar alguna pala atractiva que arrodoneixi l'exursió. En poc temps ja som els plans que culminen al petit cim amb ferralla inclosa.


El descens el fem més o menys pel mateix itinerari, buscant les pales més maques i divertint-nos en els trossos de boixos, o baixant pels prats amb marges escalats.  És un descens atípic, propi de muntanya baixa, però és just el que buscava: aprofitar la nevada en cota baixa per fer una excursió diferent.



Em queda pendent resoldre l 'enigma del descens fins a Toses. Diu el Molina que tornarà a nevar en cota baixa......... sembla que hi haurà una segona oportunitat.