dissabte, 24 de setembre de 2016

Pilar Sud del Gran Pic del Midi d’Ossau: sortir de la zona de confort



  Un divendres d’aquests que em socialitzo en modus real, em trobo l’Oriol al Floks, que ve dels Alps hipermotivat i ràpidament ja estem lligant una sortideta per la setmana que ve, fantàstic! Ho celebro amb una birra més, és divendres i no es pot fallar a la tradició.
  Després de gairebé 5 hores de viatge, anem xerrant amenament i ara ja estic assumint on m’he enmerdat, els darrers 10 anys he fet bàsicament esportiva i alguna vieta més o menys difícil sense sortir massa de la zona, i sense massa compromís. Un cop m’ he mirat les ressenyes, blogs i altres informacions de les xarxes socials no reals, assumeixo que es tracta d’ un viote. M’entren canguelos que fa anys no sentia però em dic a mi mateix que és una oportunitat de sortir de la meva zona de confort i recuperar aquell punt de gas de quan no tenia ni una cana.















Ja hi som posats, sortir de nit, pateo del quinze per la tartera, deixem a la dreta la Jean Santé i els records d’un parell d’aventures ara ja fa masses anys i ja estem lligats i tibant en aquest granit impressionant.
Els primers llargs ja et situen en escena i de cop i volta em trobo davant del tercer llarg, Un llarg clau amb diedre i fissura paral·lela semiequipat, graduat de 6c+. Provo el primer terç, esbufego com un porc i ràpidament em veig sacant del friend col·locat. No hi ha opció, aquesta via està molt per damunt del que jo puc oferir ara per ara, canvio el xip i a base d’A0 i sortides en lliure tinc suficient adrenalina per 3 ó 4 anys. Els següents llargs són magnífics, atlètics i espectaculars, estan graduats de 6b -6b+ però cal treure foc pels queixals per encadenar i anar protegint a la vegada, tant l’Oriol com jo anem solucionant a base de paciència i savoir faire.
Som al cim, prova superada! només falta una baixada flipant i 5 hores més per arribar a casa. He tornat a sentir la por de no saber si tindràs la capacitat de superar un llarg, la tremolor de no trobar amb prou rapidesa el friend adequat; però ara, tres dies després i amb agulletes per tots els racons de les meves extremitats, torno a experimentar la satisfacció d’aconseguir una fita difícil i unes ganes tremendes de tornar-hi....... trigaré, ja que tinc el triple d’obligacions i motivacions que fa 10 anys; però això és la meva essència i no la puc abandonar.


            


dimarts, 16 de juny de 2015

Campdenblock 2015

Per setena vegada els amics del GEC Campdevànol i Oxineu han organitzat el 7º Campdenblock. Prova d' escalada que aprofita el rocòdrom municipal de Campdevànol.
 Però si organitzar aquesta moguda no n'hi ha prou per quedar baldat, aquest any s'han armat de valor per fer créixer l' esdeveniment amb el primer Aplec d' Escaladors del Ripollès. Un concurs fotogràfic (amb premis amb metàl·lic i tot!!) una xerrada d'equipadors de la comarca, una  projecció del vídeo guanyador de la darrera edició del Festival de Muntanya de Torelló, Valley Uprising, on vaig reviure molts moments de la meva adolescència fanàtica amb els ídols que ens marcaven el camí  i que tots voliem imitar: Bachar, Ron Kauk,Lyn Hill,etc, un homenatge als herois del passat,  Bridwell,Robbins, Harding, Long .... i una visió del present amb les noves tendències a tocar del límit, Potter, Honnold


Dissabte van fer gala d'altruisme i devoció per l'escalada fent un taller d'iniciació per la mainada, creant escola i futur, més d'un dels competidors de la lliga catalana ha iniciat els seus passos en aquest rocòdrom i amb l'escola d' Oxineu.


A la tarda nit es va celebrar l'esperada "competi". Amb un plantejament molt popular, on qualsevol inscrit té 8 línies de graus escalonats per tal de classificar-se per les semifinals, es converteix amb una macro jornada d' escalada entre amics on tothom comenta, crida, anima a grans i petits. Encara que siguis un debutant tens opció a escalar un munt de vies.

  Al treballar, vaig arribar amb molt poc marge, havent de fer les 8 línies amb una hora i escaig, vaig suar la  gota, sort del bar que ens proporciona fluid energètic constantment. La mestressa es va contagiar de l 'ambient i també va  acabar participant malgrat no tenir-ho massa clar.



  Aconseguim passar tots dos a les semifinals, les fèmines al ser poquetes es garanteixen el passi a la final i la Meri amb molta sopresa per part meva s'enfila pels desploms amb una soltura que mai m' havia mostrat. Començo a dubtar si els dies que treballo té un altre maromo que se la porta a escalar; però abans que aquestes paranoies mentals es fixin en el meu còrtex, veig com supera el punt més alt  que havien assolit les altres noies!!!, En ple desplom fa un xapatge dels d'anar-hi fort i cau anant a buscar les presses de sortida!!! Olé, Olé,Olé,


A mi, la semifinal  se'm va  entravessar amb un primer pas molt bloquero on em sobren cames i em falta força. No obstant com que només el superen dos competidors, i la resta fem un quadrúple empat, l'organització ens permet fer un desempat aprofitant la final, bona decisió.


Els dos primers pugen el pronunciat i estrenat desplom fins al sostre, i la resta van sucumbint en els passos inferiors. Arriba el meu torn,  el darrer de tots, és una línia de blocs llargs que van desgastant, en aquest cas se'm dona més be que al es semis i arribo als passos de dalt com els altres dos; però no tinc força per xapar, ho intento d' un costat, de l'altre, no puc si em deixo anar per xapar  cauré, no em queda res més que 4-5  segons de força per fer algo. M 'impregno dels crits de la gent i del bon rotllo que em transmeten per fer dos moviments més  deixant la cinta enrera, i donar-ho tot, lluitar fins al final i fer valer la teoria de la motivació, llançant-me a per una presa que no aconsegueix-ho  pillar. Avall !!!!




 Una merescuda tercera plaça i una gratificació immensa.






A  la nit va haver concert amb varis grups musicals al Casino i sessió DJ. Diumenge un dinar popular amb espectacle del Mag Jepis que va fer les delícies de petits i grans.


Un aplec fantàstic, amb unes activitats molt encertades, on probablement per la pluja que sempre ens ve a visitar, no va haver tota la gent esperada. No obstant no tinc cap dubte que aquest nou format amb aquestes ganes només té una sortida: l' Éxit, enhorabona a tots!.






vídeos cedits per Oriol Mestre (Oxineu)

dimarts, 19 de maig de 2015

Kalymnos honeymoon


Ens ho havíem mira`t del dret i del revés, però la possibilitat de fer-ho ens era impossible, combinacions d'avions, mínim una setmana llarga, aparcar nens tants dies, pressupost....
Impossible, quan hi van anar el Pere,LLuís, Javi en c&a les dents ens tocaven al terra. Aprens el sentit de la paraula renunciar.

Però quant dic que per dins nostre corre sang positiva, no em refereixo al grup sanguini, sinó, a que intentem treure el valor positiu de cada situació i gràcies això ens arriba el nostre moment estelar:

La política del govern amb les parelles de fet, ens deixa a molts pares descoberts en cas de defunció d' algun dels  dos. Per això ens veiem obligats a casar-nos, cosa que mai ens havíem plantejat després de 10 anys de convivència i amor. Finalment hem fet un casament rural, la mar de maco i divertit i conseqüentment el viatge de nuvis!!. Je,je si és que quan ho escric  em parteixo el cul! però és la clau d'aquesta història. Gràcies a casar-nos hem pogut anar a Kalymnos. Tota la família se'ns ofereix per fer de cangur, les feines ens regalen 15 dies pagats, recollim algun caleró per poder comprar bitllets i els gastos d'una setmana, fantàstic....sincerament gràcies a tots!!!!!

                


Arribar a Kalymnos és complicat i cal preveure un dia, nosaltres varem volar  via Milà(Bergamo) però amb mala combinació, a l 'anada vàrem estar tot el matí a Bergamo per agafar l'avió a les 14h a la tornada vàrem fer nit. Es vola a Khos unes 3h des de Bergamo , l' illa veïna més gran i amb millor aeroport, després 10 min de bus et deixen al port  on un ferry et porta a Kalymnos en mitja hora (n`hi ha cada 2 hores aprox) De Pothia,  port Kalymnos, un taxi o el bus et porta en 15 min a Masouri, cor de les escalades a l' illa. Nosaltres  vàrem anar a Emporios, al final de l'illa, estàvem molt tranquils i a 10 min de Masouri. a Masouri és on hi ha l'ambient, botigues restaurants etc. 
  Per moure`t  has de llogar un scotter per 90€ una setmana aprox, també es pot escalar a les zones de Masouri que s' hi va a peu i llogar-lo només per anar a les altres zones.

               








L'escalada a l'illa és flipant , xorreres, desploms, canto a punta pala. Hi ha multitud de vies  i sectors, vies fàcils a tots els sectors, vies molt guapes  i vies 10 estrelles. Pensava trobar vies polides però realment no en varem veure gaires, tot i anar als sectors més clàssics. L'equipament és excel·lent, poques vegades passes por. Molta gent d' arreu d'Europa, una bona oportunitat per practicar anglès. El dia que varem fer repòs vàrem aprofitar per veure la resta de l'illa amb alguns llocs ben ídilics.  

dimecres, 2 de juliol de 2014

Hem de quedar: La tardor d'en Nebjeperura (Dent Rossell)

 

Que no escalo tot el que voldria és un fet, que la distribució del meu temps lliure ha canviat, és una realitat. Que malgrat tot això, després de més d' un any de no penjar-me a cap paret de més de 35 mts, m'hi trobo com a peix a l 'aigua, és fascinant.!!!
  Tot comença amb un intercanvi  amb en Joan en el que li acabo comprant els seus esquís de telemark (com si em sobrés el temps) i tanquem el tracte fent realitat un compromís que fa temps que ens deiem: hem de quedar per anar escalar.
  







Donçs ja està fet!. D'entre les que ha fet l'un i l' altre descobrim que hi ha una que no hem fet cap dels dos, la tardor d' en Nebjeperura, de la que en tenim bones referències. Realment després d' haver fet les més clàssiques de la paret, és la que m'ha deixat més bon feeling; també és veritat que no regalen res i que en més d' un llarg s' hi ha d' anar. Però es pot protegir perfectament en tot moment, a part de les peces que vas trobant.
 Un primer llarg quilomètric  et dona la benvinguda i et fa escalfar motors ràpid, el segon no té res a envejar sortejant els sostre ambforça verticalitat. En Joan va fer reunió  a l 'arbre per evitar el ròssec, ràpid canvi de reunió, un llarg sense massa història i arribem el llarg més fotogènic de  la Dent. Tiro un mogollón de fotos i tinc la sort que una queda super ben enquadrada  i amb bona llum. Em sembla que el Joan se l' ha ampliat per casa!!. El darrer llarg també té xispa  comença amb travessa i acabes fent un petit desplom molt agraït.
  Realment és molt bona via, m'ha fet tornar a guadir de la paret, amb una aproximació ben maca des de  baix és bastant evident  i directe. M 'ha anat bé compartir una sortida amb algú que a part d' escalar té passió, m' ha anat bé haver-me d' estar aturat a la reunió quan s' ha embarcat i ha hagut de destrepar i tornar-hi: estar-te aturat durant una estona sense res a fer, res de res, sense preses, sense obligacions, només gaudir del paissatge, per conegut que sigui i relaxar la ment.........Fantàstic

dijous, 22 de maig de 2014

La Falsia : l 'origen

Un mal cop a l ‘ ull em fa estar amb el període de baixa conseqüent. No hay mal que por bien  no venga  que diuen , i estic aprofitant per  el repòs obligat i la  posició del cap cot per visitar tota mena de formats tecnològics del típic llibre de piades,  pàgines, blogs, vídeos, foros etc.

                I així he anat a petar a Moià amb el sector de la Falsia, d´on m’ he sorprès del munt de vies que hi ha actualment i la manca d’ informació de l’ origen, així que com que hi vaig participar activament, i no tinc altre cosa que fer, vaig a posar-hi cullerada.

Corria l ‘any 99, en que segons les profecies d’ en Nostradamus faltava poc per a la fi del món; quan un matí varem agafar una guia de BTT i ens varem proposar fer una ruta pels volts de Moià . Quina sorpresa la meva quan poc després de començar trobàvem aquell megadesplom. Al primer moment vaig pensar és impossible que no hi hagi cap via i si no n’hi ha és que deu ser roca podrida.  De via esportiva no n’ havia  cap només una burilada súper vella de la que no n’ he tret cap informació. I la roca en l ‘arrencada  es veia molt descomposta. No obstant dies més tard vaig anar-hi expressament amb la intenció de mirar-me l ‘ únic punt de  la paret on semblava que sortiria una via, la fisura central. I sí va sortir una línia de 7a que li vaig posar Ai carai!  , davant de l ‘inesperat resultat final. (Nº12 de les ressenyes)

Això em va animar i en mica  vaig anar obrint vies, amb el handicap de que en aquella època , més ben dit gloriosa època , el meu màxim nivell era el 7b i ja veia que les vies sortien dures, massa dures  pel que jo m’ hagués estimat; però és la roca qui mana no l ‘equipador. Tot i aquest principi i  degut principalment a l ‘estat de la roca, i la meva manca d’ experiència en obrir vies dures, vaig haver de fer alguna xapussa  amb la sika i el taladare.

En el sector conegut actualment com a sector dreta, no hi havia res, a part de falgueres, esbarzers  i potser algun buril vell (no me’n recordo )i un bon dia va aparèixer en Joan de Moià que va anar equipant les primeres línees del sector dret. Mai més varem coincidir i ignoro si va ser ell qui va obrir la resta de línes.

En aquella època vivia a Nou Barris i per festa major venia un grup de flamenrock o algu similar que es feia dir Los Finos, en honor seu  i al a seva capacitat de cantar i veure finos a la vegada, vaig obrir una bona línia que espero que els hi faci els honors que es mereixen. Fins i tot em vaig comprar el k7 on sortia el seu eslògan : Los reyes del achilipunk blues, brutal encara ric ara, que bons.
Atxanta’t va ser una línia que em vaig treballar molt i que té caràcter, tal com sempre m’ ha agradat equipar, llàstima que em vaig quedar a les portes de fer-la, i ara ja em pesa el cul. Vaig anar obrint les altres, Ments tancades, L’Alquimista, It’s showtime, i la del costat que no m’ en recordo quin nom li vaig posar (Nº4) .... Un dia en Pau Garcia també hi va posar la seva cullerada amb una via al costat esq. de Los Reyes..... que si no recordo malament va batejar amb el nom de Capricho pal Vicho ,(Nº13 de les ressenyes). I els primers encadenes van venir de la mà d’ en Pau, del Víctor Fernàndez i en Catx.

Després me’n vaig anar a Ripoll i vaig abandonar el sector, de fet veia que els seu interès era molt local  i les vies massa dures. Però un grapat d’ anys després, xafardejant per la xarxa vaig veure que en Ramonet havia fet Los reyes del Achilipunk blues , quina grata sorpresa!. I ara que he vist el munt de vies que s ‘han obert i encadenat  tant a un costat com l ‘ altre , no deixa de fer-me sentir content d’ haver cregut en les possibilitats d’ una bauma que a priori només es veia roca podrida.


 Adjunto les ressenyes del magnífic blog  Sensepell.



dimecres, 29 de gener de 2014

Baixar des de Torrent Negre fins a Toses



Sortida de Toses, abans de la pujada forta. De les moltes vegades que arribo a passar per aquí ,és sobretot a l 'hivern quan començo a pensar en la possibilitat de sortir de Toses i arribar fins al Puigllançada des d'aquest punt. És d' aquelles històries que sempre has sentit parlar: baixar des de Torrent Negre fins a Toses!.


 La darrera nevada ha set generosa amb les nostres muntanyes i  avui sembla que hi ha possibilitats; just l 'any que semblava que havíem d' acceptar que això de la neu,  fora de la Vall d 'Aran, tenia data de caducitat. Sortim sense tenir massa clar cap a on cal anar; però la intiuició ens porta per uns lloms elevats que permeten veure amb claretat que el camí més lògic és el torrent que fàcilment ens portaria cap  el punt més baix del Pla d' Anyella i d 'aquí enfilar cap al Puigllançada.



El primer inconvenient és que el torrent no té continuitat,  hi ha una part central més dreta que no es veu cap opció decent per franquejar una zona densa de vegetació. El segon és que la part superior del Puigllançada es troba en part, pelada pel vent, tampoc és res d'estrany. Tot això fa que dins el cervellet comenci a pensar que el descens des de Torrent Negre a Toses formi part d' un altre temps. Un temps en que la vegetació no era tan espesa, potser perquè cada casa tenia el seu bestiar, i dels diferents racons de la Vall del Rigat es pujava a pasturar al magnífic Pla d 'Anyella. Sigui com sigui, ara no sembla franquejable.




Finalment decidim continuar pel marge dret de la vall i ens veiem obligats a agafar alçada per enllaçar les clarianes que ens permetin un accés més cómode, i ens anem allunyant del torrent fins a perdre contacte visual. Tot i això no ens escaparem d' haver de fer el senglar algun troç, fins que finalment arribem a la pista que envolta el Pla d'Anyella. Veient que la pista planeja  durant 2 kms aproximadament i que l 'objectiu de coneixer l' itinerari de descens des de Puigllançada ens queda llarg, decidim remuntar el Turó del Ginebrar per tal de buscar alguna pala atractiva que arrodoneixi l'exursió. En poc temps ja som els plans que culminen al petit cim amb ferralla inclosa.


El descens el fem més o menys pel mateix itinerari, buscant les pales més maques i divertint-nos en els trossos de boixos, o baixant pels prats amb marges escalats.  És un descens atípic, propi de muntanya baixa, però és just el que buscava: aprofitar la nevada en cota baixa per fer una excursió diferent.



Em queda pendent resoldre l 'enigma del descens fins a Toses. Diu el Molina que tornarà a nevar en cota baixa......... sembla que hi haurà una segona oportunitat.


 







dijous, 5 de setembre de 2013

Refugis del Torb: ara va de travessa

torbentrada
      Als que us agrada la muntanya, caminar, fer un cim, pujar a un llac, travessar boscos, resseguir rierols  imagineu-vos que enlloc de matinar, agafar el cotxe, el tren,  fer una bona excursió i tornar a casa cansats però satisfets, us quedeu a dormir a la mateixa muntanya per l’ endemà tornar a gaudir de l’ experiència. Sona bé?


Camí dels EnginyersPer  mi una volta per etapes com aquesta  dels  Refugis del Torb,  és sentir-te integrat a la muntanya. Durant 5 dies formes part d’ ella, és  casa teva. T’ aïlles del món rutinari , el deixes mai més ben dit , per sota teu i agafes una altre rutina: Llevar-se d’ hora ,ben d’ hora, esmorzar i la única feina que tens és caminar al teu ritme i no parar d’ impressionar-te amb la diversitat de paisatges que et trobaràs.
Aquesta magnífica ruta uneix dons punts emblemàtics del Pirineu Oriental i la tradició muntanyenca catalana: La Vall de Núria i el Canigó. Passant per una innumerable llista de llocs mítics com: Camí dels Enginyers, Coma de Vaca, Coll de la Marrana, Esquerdes de Rojà, Pla Guillem, Mariailles,Canigó, Mentet, Carançà , Noucreus o Núria.  En la seva versió Torb Standard aquesta volta de  73km i   gairebé 5000 mts  de desnivell es realitza en 5 dies, després si voleu fer cims o visitar valls properes trobareu multitud de possibilitats al mateix web: www.refugisdeltorb.com



Camí de Pla Guillem
 

 Sigui quina sigui l’ opció triada l’organització us deixarà totes les reserves realitzades , així durant la volta no t’has d’amoïnar per temes logístics i  al final de cada etapa tens la sensació de que t’estan esperant. L’ avantatge de fer una travessa amb refugis és total, es un plaer poder caminar amb un motxilla d’uns 6 kg enlloc de  fer-ho amb una de 20kg si haguessis de portar tenda, sac, fogonet,etc. Un altre factor a destacar d’ una volta d’ aquest tipus són les relacions amb els altres , tant si vas sol com acompanyat, quan arribes a un refugi ets un més de la comunitat d ‘ aquell dia. Soparàs , dormiràs i esmorzaràs amb altres excursionistes de llocs ben diversos, ben plens d’ històries per explicar o potser seràs tu qui sorprengui als altres amb  alguna anècdota de la jornada. Cada allotjament de la ruta té la seva personalitat alguns freguen l’ excel·lència com a Mentet per l’ acolliment, la cuina, la confiança. D’ altres són pràctics i acompleixen amb la seva funció d’ una manera més austera; hi ha de tot.


La Girada, un bon lloc per passar més d'un dia]
    En el nostre cas varem triar l’ opció Torb Standard però en 4 dies , per nassos ja que ni  la la feina ni els avis (sort en tenim d’ ells) es permetia cap altre combinació. Així que ens veiem obligats a ajuntar dues etapes i seguint la recomanació de l’ organització farem Mentet-Carançà-Núria  en una.
Al ser del Ripollès aprofitem la proximitat per iniciar la ruta des de l’ Alberg de Núria  on ens fan l’ entrega del pack de benvinguda, i així a la vegada gaudim del viatge en cremallera, http://valldenuria.cat . Una jornada en la que no trobem ningú a la muntanya, cosa difícil, i on després de recórrer tots els racons del camí dels Enginyers fem un bon entrepà  al refugi  Coma de Vaca amb l’ amic Xavier  i ens posem el dia de coses. Sempre em deixa al·lucinat la grandesa del pla de  Coma de Vaca ,i en un dia com avui, amb algunes boires, núvols, etc el  fa encara més intens. Una boira pixanera ens deixa a l’Hostal Pastuira on estem sols i som tractats com a reis.
      La segona jornada tot i ser llarga és còmode pel poc desnivell que té i és fascinant per la grandesa del paisatge. M’atreviria  a dir que de totes les excursions del Pirineu  és la que té unes vistes més extenses!!. I això que la boira ha jugat a aparèixer i desaparèixer fent encara més brillant aquesta llarga etapa. Un ràpid descens ens deixa a Mariailles a la falda del Canigó. Ens agradaria de poder fer el cim, però amb tants pocs dies no hi trobem cap possibilitat.


Deixa't estar de barretes energètiques Deixa't estar de barretes energètiques[/caption]
      No sé perquè ens mentalitzem de que la tercera etapa entre Mariailles i Mentet és més light, potser perquè va a poca alçada; però us asseguro que la pujada del Coll de Mentet no en te res de light. Després, gran sorpresa per l’acollidora Gîte d’ Etape de La Girade i per la calidesa en el tracte de l’ Erika. És el meu 42º aniversari i coincideix que hi ha uns músics belgues allotjats que després del magnífic sopar, ens sorprenen amb un concertillo. No es pot demanar més!.
     La quarta etapa és la que  ajuntem amb la cinquena i anem una mica apretats en horari. Les forces ja no són com les del primer dia, hi ha alguna bullofa que treu el cap per les nostres plantes i fa un ventet força fred. Tot i així després de suar la samarreta en el coll de Pal, Déu n’hi dó com puja!, arribem a Ras de Carançà.  Un refugi escuet , senzill però en un enclavament magnífic. Una xerrada, un mos, una cerveseta i amunt  que ens queda un llarg camí.
     Qui no conegui la Vall de Carançà , recordarà aquesta etapa per sempre més. Per mi que conec molt bé les valls que envolten a Núria, és la més maca, sense cap mena de dubte. Suposo que la màgia de les muntanyes juntament amb la màgia de l’ aigua , els llacs, les  roques, cims.........

torb30

      I amb una mica de patiment arribem al Coll de Noucreus, on tornem a veure el Santuari de Núria i el final de la nostre ruta. Ja  tenim ganes d’ arribar , estem cansats, ja no xerrem tant com els primers dies, el cansament psicològic fa que en mica en mica el cervell es comenci a activar amb els assumptes pendents, les  rutines diàries no sempre desitjades, els problemes de la feina.... però demà quan tornem a les tasques feixugues de la llar o quan la feina ens torni a estressar un cop més, sempre podem tancar els ulls i emplenar-nos de la força del record i la satisfacció d’ haver fet aquesta  ruta tant maca dels Refugis del Torb.

torbcolage
torbcolage2

Text i Fotos: David Codony

dilluns, 29 d’abril de 2013

Bloc amb nens Belianes/ Cervià de les Garrigues


A mida que van creixent i com sempre, amb unes dosis d' esforç extra, podem fer més cosetes. Així que varem anar a Belianes que com ja que coneixíem el terreny sabíem que era un bon lloc. Un dia perfecte de primavera ens va deixar fer uns quants passos . Ens varem escalfar al bloc del  final que té línies assequibles de 4 tot combinat amb l' agulla del costat que per els nens va ser ideal.  Les línies menys dures dels blocs centrals 5+, 6a  la Costella sobretot, ens van servir per apretar una mica més, ja adaptant  posicions més bloqueres.

Moments de concentració abans del pas
Amunt, amunt


El concepte de descans canvia en funció de l'edat

Malgrat tenir el sol en contra no hi ha qui l' aturi.

Fitxa Belianes
Accés: Excel·lent
Seguretat per nens: Bona
Espai per jugar nens: Molt bo
Qualitat blocs: Molt bona
Diversitat graus: Bona
Època: Estiu prohibit.
Cobertura mòbil: Regular.




 Després d' una estona de bicis, cuinetes i pols, un descans que ja ens va venir a ve a uns pares-blocaires poc entrenats, varem tornar a tibar a la zona del parking al fons a l'esquerra i al mateix bloc del parking. Que té línies molt maques però amb unes sortides yuyesques a on veiem que ens falta ritme, que  dirien els entesos. Un petit bloc per la zona dels camps serveix per que els peques disfrutin i tirar quatre fotos xules.


Fins i tot te temps per xiular


Fantàstica guia de bloc de Catalunya i voltants

Aprofitant la guia de bouldertopo (per cert, totalment recomanable) la mateixa tarda anem a Cervià de les Garrigues que queda ben aprop. A  la zona hi ha una àrea perfecte per poder dormir amb furgos, llàstima de les obres.
En un moment de tranquilitat aprofito per fer descoberta de la zona que malgrat que és petita té racons interessants. Per als que aneu més fort el bloc de la Final no us  decebrà: alçada i dificultat. Al costat de  l 'ermita hi ha un bloc molt estètic i de grau mig +/-. Nosaltres ens decantem per la zona de la Proa per darrera que és on hi ha els bloc fàcils, els quals els gaudim molt. Passos verticals força tècnics, amb sortides per practicar mantels a punta pala. (Noms extrets de vingabou.blogspot).

Finalment baixem al   bloc del prat  (Onada) ja que aquí a l' ombra els nens tenen fresca i hi ha poc espai. Aquest bloc en mig del prat és perfecte per acabar de rebentar braços i dits.  I els nens s'ho passen força bé jugant a cuinetes amb la terra i enmerdant'ho tot. Cal recordar que éstem ben aprop de El Cogul , però ja jo deixem per una altra sortida de primavera.!





Sweet spring

Una mica més i prou

Fitxa Cervià de les Garrigues
Accés: Bo
Seguretat per nens: Bona
Espai per jugar nens: Molt bo/ Bo (en funció del boc)
Qualitat blocs: Molt bona
Diversitat graus: Bona/Regular
Època: Estiu prohibit.
Cobertura mòbil:  0 (Cal anar direcció al poble).
Aigua: (Petit torrent i font a la zona picnic)